Recordava Carles Riba com de difícil era enfrontar-se a Aristòfanes (460/450-386 aC). Amb el comediògraf grec el més accessible era irrepresentable, i el representable necessitava anar acompanyat d’una bíblia de notes a peu de pàgina que esgotaven la paciència del traductor i del lector. El 1905, Pompeu Gener publicava a L’Avenç un text dedicat a Aristòfanes (inclòs en aquesta edició) en què destacava que el problema era que “la sal àtica està escampada a mans plenes en totes les seves comèdies, que serien massa fortes per als nostres dies, donada la cruesa del llenguatge i les obscenitats que contenen”. Aquest desvergonyiment verbal va fer que, des d’un punt de vista còmic, neixés morta la traducció completa al català d’Aristòfanes de l’il·lustre hel·lenista Manuel Balasch per a la Bernat Metge, on la impudícia i lubricitat grega no era vessada per pudor de prevere al català, sinó a l’erudit i mort llatí, la qual cosa eclipsava les facècies i els artificis literaris del dramaturg grec, excepte per a la minoria de lectors avesats a les llengües clàssiques. L’enyorat Cristián Carandell ja va corregir la llicència cristiana de Balasch en les seves traduccions literàries i va demostrar que amb Aristòfanes i en català tampoc es podia contenir el riure amb els seus jocs verbals, els acudits, les vulgaritats i grolleries que constitueixen l’essència i la gràcia de les seves comèdies.
Comèdies alades: La pau, Núvols, Els ocells
Aristòfanes
Introducció i traducció d’Eloi Creus
Edicions de 1984. 444 pàgines. 24,50 euros
